Batalla de Montiel

La Batalla de Montiel fou un enfrontament bèl·lic emmarcat en la Guerra dels Cent Anys i en els seus conflicte satèl·lit, la Guerra Civil de Castella i la Guerra dels dos Peres, en la qual els exèrcits francocastellans es van amidar amb una aliança proanglesa liderada per Portugal.

Després del tractat de Torrellas del 1304, que posà fi a la guerra entre les corones de Castella i Catalano-aragonesa, tot reconeixent el domini català sobre la meitat de l'antic regne de Múrcia, les relacions entre ambdós regnes entraren en una llarga etapa de pau fins que Pere I de Castellà la trencà el 1356, iniciant una guerra que fou la més destructora i sanguinària que sofrí la Corona d'Aragó.[1]

El problema inicial venia de l'actitud de Pere I de Castella vers la favorita Maria de Padilla en contra de la reina Blanca de Borbó que posava en risc les aliances amb França i exposant-se a l'excomunicació papal. Aquest fet fa provocar l'aliança entre els seus germans bastards: Enric II de Trastámara, afegint-se els infants Ferran i Joan el 1354.[2]

La primera guerra civil castellana s'inicia quan Enric de Trastàmara es trasllada a França per aconseguir la confiança de Carles V de França, la reina Joana de Borbó i els nobles francesos de la cort reial. Així mateix també va rebre el suport de Pere IV d'Aragó, els nobles de la Corona d'Aragó i altres nobles castellans contraris a Pere I.

Enric va rebre el suport de l'exèrcit militar francès comissionant Bertrand du Guesclin, el seu millor conestable i va envair el territori castellà sent proclamat rei a Calahorra el 1366 i va ocupar en poc temps la totalitat del Regne de Castella. Pere I el Cruel fugí i necessità l'ajuda d'Eduard, el príncep Negre, governador anglès d'Aquitània. Aquest va penetrar a la península amb tropes angleses i va derrotar Enric a la batalla de Nàjera el 1367. Enric però va aconseguir reorganitzar el seu exèrcit i va assetjar Toledo el 1368.

Els dos exèrcits es van trobar de nou a Montiel el 14 de març de 1369, i en la batalla fou derrotat i mort Pere el Cruel.[3]

Mentre es negociava la pau al mateix camp de batalla entre els dos germans, es va produir una baralla que acabà amb la mort de Pere el Cruel a mans d'Enric de Trastámara, i així l'aliança francocastellana es va imposar a la segona. La guerra entre els germans es va perpetuar durant més de quinze anys.

Després de l'entronització d'Enric II, Pere el Cerimoniós va intentar fer complir els acords a partir dels quals el Regne de Murcia passaria a formar part de la Corona Aragonesa. Però Enric II no es va veure obligat a complir-los després del canvi d'aliances de Pere a Nàjera.[4]

Els ducs de York i Lancaster casats amb dues filles de Pere I i Maria de Padilla van discutir l'entronització d'Enric de Trastámara. Portugal i Navarra també reclamaven. Fins la Pau d'Almazán del 1375 no es van solventar les diferències.[5]

Amb el seu regnat, Enric instaurava la dinastia Trastàmara a Castella.

  1. Ferrer i Mallol, Maria Teresa «Causes i antecedents de la guerra dels dos Peres». Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura,, 1987, pàg. 385.
  2. Ferrer i Mallol, Maria Teresa «Causes i antecedents de la guerra dels dos Peres». Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, 1987, pàg. 460.
  3. Valdaliso, Covadonga. «Pedro el cruel, el terror de la nobleza» (en castellà). nationalgeographic.com.es, 29-07-2017. [Consulta: 22 agost 2021].
  4. Ferrer i Mallol, Maria Teresa. Entre la paz y la guerra: la Corona catalono-aragonesa y Castilla en la Baja Edad Media (en castellà). Editorial CSIC, 2005, p. 480-481. ISBN 978-84-00-08388-5. 
  5. Masià i de Ros, Angels. Relación castellano-aragonesa desde Jaime II a Pedro el Ceremonioso: Texto (en castellà). Editorial CSIC, 1994, p. 22-23. ISBN 978-84-00-07445-6. 

Copyright